Confinats 
Mercè Ribera 

 

Aquesta paraula m’ha fet reflexionar en el fet que, en condicions habituals, no és una paraula que formi part del vocabulari d’un nen de quatre anys i mig. Això no obstant, el Jofre l’ha utilitzat amb normalitat en aquest context de raresa que ens ha envoltat en els darrers mesos.  I aquest terme s’ha vinculat amb altres paraules que també han aparegut en les nostres converses domèstiques: virus, guants, mascareta, gel hidroalcohòlic, distància, hospitals, vacuna. I mentre el Jofre ampliava el seu diccionari i se li plantejava el repte d’intentar entendre per què no podíem anar al bosc si allà no hi havia ningú, a mi se’m despertava un altre repte important: connectar-lo amb la confiança i no amb la por. 

En els missatges dels canals de comunicació habituals només se’ns parla d’eines externes per protegir-nos o atacar. Però a mi se m’activa la idea d’acompanyar-lo amb un missatge de confiança en el propi cos. Encara no coneix el conte dels Tres porquets, però és un recurs que m’ajuda molt quan intento transmetre aquesta idea al meu entorn: en funció de com ens alimentem, com respirem, com ens movem, com ens mediquem, com ens sentim, com aprenem a escoltar el nostre cos i a respectar-lo quan necessita atenció o descans, podem activar una sèrie de recursos interns que ens connecten amb la salut. Recursos que permeten que el nostre cos es construeixi com una caseta de maons i no de palla. Per si s’apropa el llop. 

Em ressonen, en definitiva, els missatges i les accions per apoderar-nos amb la nostra salut.