Dies de confinament...dies d’oportunitats
 
Montse Bertran

 

6 d’abril 2020

PRIMERA FASE...

Estem vivint una experiència que ens ha arribat, com una tisorada a la nostre realitat quotidiana. De cop i volta tot allò que formava part del nostre moment, del nostre dia a dia, ha quedat aturat i desplaçat (relacions, projectes, escoles...)

 

La realitat és intensa i ens posa al davant la fragilitat i la pèrdua. Ens obliga a distanciar-nos i a prendre mesures d’aïllament. Sentint, al nostre voltant més proper, un huracà que avança amb força i que s’emporta persones estimades per nosaltres o per algú altre. Ens

posa davant el fet que en qualsevol moment podem ser nosaltres o la nostra gent, l’arrossegada i sacsejada directament per aquest intens huracà.

 

Huracà per la magnitud, per la incertesa, per la manca de comprensió, per la por que arrossega, per la tensió social que està provocant, per la manca d’espai a l’autoresponsabilitat de seguretat i de cura, pel bombardeig informatiu fred i distant de l’acompanyament emocional col·lectiu en aquest moment tan delicat...

 

I mentre això passa, nosaltres, des del nucli de l’huracà, des del centre, intentem construir un lloc de protecció i de calma, per nosaltres i pels nostres fills i filles. Respirant i treballant per poder-ho fer possible.

 

I això ens porta a connectar-nos amb la vida, mentre la pèrdua es passeja ben a prop.

 

El dia a dia s’ha aturat, el fora ha desaparegut. Un fora que ens nodreix, ens inspira, ens acompanya, ens enriqueix, ens il·lusiona.

Un fora que sovint, també, ens arrossega, ens desconnecta, ens estira, ens col·lapse, ens tensa, ens fa córrer... I per què?

 

El soroll s’ha aturat. 

 

El silenci apareix.

 

I què ens porta?

Una grandíssima oportunitat per escoltar profundament què hi ha a dins. Com batega la vida dins nostre. Un moment valuós per mirar-nos, comprendre’ns millor, connectar amb el que necessitem, amb el que ens fa sentir bé, amb el que som.

 

Una oportunitat, per mirar l’altre, de ben a prop.

 

Una oportunitat per mirar els nostres fills, sense presses, i sentir qui són i quin és el seu batec.

 

Una oportunitat per mirar les nostres relacions. Sovint construïdes com podem, amb preses, a resquitllades, mirant-nos de reüll mentre anem seguint el ritme que ens marca el dia a dia. No sempre podent dedicar el temps i la dedicació a les coses menudes i valuoses de cadascú.

 

Un temps per mirar bé com volem construir la relació. On soc jo i on és l’altre. Com podem estar junts, podent ser cadascú àmpliament i respectant l’espai i les necessitats de l’altre.

 

Una oportunitat per sentir també les nostres pors, les nostres inseguretats, les nostres tensions internes i externes.

 

I ESTEM VIUS! I en aquest silenci, se’ns presenta la vida a cada racó. 

Una oportunitat per entregar-nos a allò que ens bé de gust, allò que ens fa sentir vius i  il·lusionats.

 

Construint el dia a dia, des de un lloc propi. Amb allò que té a veure amb nosaltres, amb la nostra manera de fer i de sentir. Gaudint tant com es pugui!

 

Cadascú de nosaltres connectant i pujant el volum al seu cor i de la seva música.

 

I apareixen coses meravelloses! 

 

També necessitats contraposades, que xoquen i han de trobar espais individuals.

 

Sento els meus fills, CONTENTS i FLORINT!

Donant temps a coses que el dia a dia escanya i no els deixa espai. Estan apareixent moltes ganes de jugar, de construir, de fer espectacles, de regalar-nos massatges, de cantar plegats, de moure’s i córrer, de connectar-se amb la nostra gent.

 

Amics per carta! Ara sí! Ara sí que va de debò. Cartes farcides de ganes de jugar, de compartir, d’amor, d’il·lusió, de crear plegades...

 

La màgia del correu postal! Sí!

 

Quina millor manera per consolidar tot allò que s’havia anat gestant, ja puc escriure i llegir el que m’arriba! Cada dia més! Estic al·lucinat!

 

Quin munt de possibilitats que hi caben, dins d’una carta. Quin tou de sentiments contenen. 

 

Decorades, amb flors viatgeres, amulets, regals, cors dibuixats, enganxats! Amor del bo!

 

La preparo, la farceixo... Vaig amb una corredissa, la deixo, truco a la porta i desaparec corrents.

 

Uns cops a la porta, sobtats i amb força, em fan un ensurt, en aquest silenci... Però... corro cap a la porta... Sí... Una carta, una flor... A la porta de casa! Miro al carrer. Ja no hi veig ningú. Però sé que ella és a prop. Crido un GRÀCIES! Al vent. Sé que li arribarà.

 

El cor està content, batega amb força. Corro cap a la meva habitació, tanco la porta i obro aquest regal. Com un aire fresc que arriba. Sento la seva flaire, em fa sentir contenta, il·lusionada i estimada.

 

Just el que necessito.

 

No se m’acaben les idees i encara menys les ganes. És un pou sense fi. 

Cada vegada les cartes són més llargues. Omplo cada vegada més pàgines amb lletres escrites a mà. Com mai havia fet. Estic contenta i orgullosa de mi mateixa.

M’atreveixo a mostrar-me i a regalar-me a l’altre, sense por.

Quines ganes de més! Com trobo a faltar el grup, les converses, les complicitats compartides, els riures...

És temps d’enyorança, de desig profund de retrobament... Per què no deixar-lo sentir i fer-lo créixer? Ens trobarem a faltar! I tant debò això ens ajudi a assaborir amb més alegria els moments compartits, a trencar les fronteres que protegeixen els nostres cors, a entregar-nos a l’altre amb confiança i respecte... Tant debò... ens ajudi a estimar més i millor.

Quina oportunitat tan valuosa! Quantes coses estan aprenent! Quantes coses s’estan consolidant! Quanta vida està creixent! Cada vegada sento més fort i clar, les notes de les seves músiques! 

Una oportunitat per cuidar-les i acompanyar-les a créixer i que ho omplin tot de VIDA I ALEGRIA!

Mentre la vida, ens regala vida!

 Vivim en un moment de contrastos i el viatge pot canviar de rumb en qualsevol moment.

Així que FESTEGEM l’abundància, que cada dia surt el sol i que formem part d’aquesta meravella que se’ns presenta cada dia, LA VIDA!

 

I també festegem aquells dies on ens trobarem amb els nostres límits, amb la buidor, amb l’avorriment... I haurem de trobar estratègies per transcendir-los i anar trobant noves direccions.

I en totes aquestes...

Truquen a la porta...

És el fora...

I ens enxampa amb pijama, amb els cabells deixats anar... 

Ja?

Un moment! Encara no ho he pogut sentir tot. Encara necessito més temps d’aquest dolç experiment. 

Agraeixo la teva presència però necessito que sigui una mica silenciosa, que no trenqui aquesta melodia, que no ens faci perdre la mirada en allò que estàvem. Que no aparegui un haig de fer...

Estem en el VULL/NECESSITO i encara no sabem fins on arriba. Necessitem temps per deixar-lo florir sense presses.

Gràcies per ser-hi! Però m’agradaria que sàpigues que estic dibuixant un dibuix propi. M’agradaria que l’escoltessis, encara que sigui en silenci. 

Que t’acostessis a mi, de puntetes i amb el cor encès. Amb ganes de mirar-me, d’escoltar-me i de cuidar-me.