La muntanya russa de l’Heura
Marta Carrascal Riera
(Acompanyant de L’Heura) 

 

Aquest any el grup de l’Heura ha viscut una muntanya russa d’emocions ben contrastades sobre la seva identitat com a grup. Després d’un primer mes de molta eufòria, amb ganes de redefinir el dia a dia de l’Heura, de plasmar els seus interessos en fulls de colors, de definir activitats autogestionades que volien emprendre i d’organitzar dinars setmanals per allargar l’activitat a l’Heura fins a la tarda, va arribar un final de trimestre on es va anar instaurant i contagiant l’apatia, la mandra, el “no em motiva” i l’avorriment. Semblava com si formar part de l’Heura fos un pes difícil de sostenir. Pesava el fet no tenir gaires tallers estructurats, el compromís cap els propis interessos (sobretot si estaven desvinculats dels de la resta del grup), el deixar-se arrossegar pels interessos dels altres pel fet d’estar amb els altres, el desgast per les dificultats que els plantejaven les activitats grupals autogestionades amb la diversitat de maneres de fer i la frustració davant de les primeres desavinences. Darrera de tot això, un gran repte per als adolescents, trobar l’equilibri entre la necessitat de definir la pròpia identitat i la necessitat de sentir-se part del grup d’iguals. Així que vam marxar de vacances de Nadal amb certa sensació d’insatisfacció. I, al tornar, les turbulències perduraven i el grup va patir una pèrdua important, el Tian.

Però a finals de gener es va començar a donar un canvi important en el sentir del grup. El fet de tenir uns horaris més atractius, amb els tallers que el grup havia consensuat i demanat i amb unes activitats autònomes revisades i reprogramades, molt més acords amb els interessos autèntics de cadascuna, va ajudar al canvi d’energia que es va anar donant. De sobte, l’Heura era un lloc on aprendre, somiar, portar a terme interessos personals i grupals, expressar, acollir, créixer i estimar. De la mateixa manera que amb les emocions del primer trimestre, aquest nou sentir es va anar contagiant i amplificant.

Va ser molt màgic observar aquest “subidón” durant la visita de la Bibi i de les seves companyes de la Nau, una escola d’educació viva de Palma de Mallorca que s’està plantejant créixer cap a la secundària. La Bibi i les seves companyes van expressar que venien a inspirar-se de l’Heura i aquestes paraules van tenir un efecte sorprenent. El grup de joves, tot apoderat, va explicar com era el dia a dia, tot el que s’aprenia de forma directa i indirecta, com funcionaven en la presa de decisions, quins espais tenien per expressar i compartir sentirs, reptes i dificultats, quines aventures els expressaven els ex-alumnes a l’arribar al sistema educatiu convencional, quines il·lusions i neguits compartien... Per un moment em vaig veure mirant el grup des de fora, tal com si fos  una espectadora invisible. Recordo que se m’escapava el somriure al pensar com tan sols dos mesos abans predominaven la desafecció i l’apatia.

I just quan començàvem a assaborir els fruits de les llavors sembrades durant el primer trimestre, va arribar el confinament i, amb ell, una experiència nova de relació, l’Heura des de casa, telemàtica i a distància... tot un repte que ens ha portat aprenentatges, emocions i experiències de tots colors. Donaria per un altre article. En qualsevol cas, la intensitat i la muntanya russa emocional han estat garantides, i si no, pregunteu-ho a les famílies d’Heura.

Diuen que la clau de l’èxit d’una muntanya russa no és tant el que aquesta fa físicament, sinó com fa sentir (les acceleracions) al públic, alternant por, sorpresa i eufòria. L’heura 2019-2020 ha tingut els 3 ingredients i els seus passatgers hem gaudit d’una experiència inoblidable.