L'autoregulació espontània;
el contacte amb la naturalesa pròpia.
L’organisme humà, com qualsevol altre organisme viu, disposa d’una gran capacitat involuntària que és essencial per a la vida: dirigir-se cap a satisfer les seves necessitats fonamentals. És una capacitat d’autoregulació entre la necessitat interna i l’entorn, de manera que sigui possible decidir allò més adequat per a mantenir, en tota la seva amplitud, la vitalitat que li és pròpia i fer créixer el potencial que porta dins.
A més, cadascú de nosaltres és únic; té necessitats i prioritats pròpies, una mirada particular, una manera de viure i entendre l’existència, de relacionar-se amb els altres, una manera d’aprendre, un ritme vital.
El nostre eix d’atenció bàsic és el contacte amb aquests dos vessants de la naturalesa humana.
L’organisme forma una autèntica unitat en què els aspectes físic i psíquic estan indissolublement relacionats en ambdues direccions i dins aquests aspectes les nostres diferents dimensions: l'emocional, la biològica, la social, la intel·lectual i l’espiritual / transcendent. Existeix un impuls vital íntim i involuntari que regula la vida en el nostre organisme; aquest impuls ajusta instintivament les nostres necessitats internes amb la realitat externa que anem vivint. Perquè aquest diàleg sorgeixi d’una manera fluida, és necessari que el nostre organisme resti sensible i flexible, pel que respecta tant al món físic com al món psíquic. En aquest diàleg es manifesten les diferents capacitats de resposta de què disposem; hi ha una capacitat cognitiva i lògico-abstracta, una d’emocional i comunicativa, una per a l’acció immediata i pragmàtica, una lluitadora o defensiva, i una contemplativa i transcendental. Totes aquestes diferents capacitats o sensibilitats són necessàries i comunes en tots, però en cadascú de nosaltres unes predominen sobre les altres i en el sentit actiu o passiu. És aquesta peculiar combinació de capacitats i els seus matisos el que ens defineix com a persones úniques; constitueixen la nostra naturalesa peculiar. L’impuls vital involuntari és el que indica a cada nena i nen què necessita en cada moment i com moure’s cap a allò. És el que ens mostra si tenim necessitat de plorar o de riure, d’estar sols o acompanyats, de menjar o de fer dejuni, d’expressar ràbia o tendresa, d’estar actius o restar passius, de voler compartir o reafirmar-nos en allò que és nostre, d’emprendre nous aprenentatges o consolidar-ne d’altres, d’interessar-nos per noves amistats o cercar la companyia dels coneguts, etc. És un concepte que inclou tot allò físic i psíquic, i s’expressa mitjançant múltiples llenguatges. És finalment l’indicador d’un mecanisme d’autoregulació el qual ens permet mantenir i cuidar la nostra vitalitat. En base a l’escolta de les necessitats íntimes, el nen o nena es manté amb una gran capacitat per abordar les situacions que se li presenten amb obertura i facilitat d’adaptació, i de respectar la seva sensibilitat, de manera que també li facilita la resolució de conflictes i l’alliberament de les tensions acumulades.
